La mare ja no plora: besa en silenci, tan aviat amb follia, tan aviat amb tendresa, el rostre i el coll, encara calents i flexibles, de son fillet estimat.
I jo, esparverat del silenci de la mare, l'estrenyo llarg temps entre mos braços, li prenc la mà, i, cobrint-la-hi de petons i llàgrimes, li dic tot sanglotant:
— Fes com els nois: plora. Deixa anar un torrent de llàgrimes damunt d'aquest cos inanimat. Plora el teu filló Huguet, que era el més xamós, la més estimable criatura que s'hagi mai vist. Plora'l. Aquests ulls que encara et miren ja no et veuen; aquests llavis que et somriuen no es badaran ja més per somriure't ni per prendre't el pit. Ja no et resta sinó plorar! Plora'l, doncs: fes com els nois; fes com jo! ¡Pobre fillet nostre! pobre Huguet! —
I, mentre jo parlo, la mare es desfà en llàgrimes, i jo dono gràcies a Déu d'haver-me fet trobar la clau de son cor.
Què us diré? des de llavors, o bé ploràvem amargament, o bé quèiem en un silenci encara més dolorós.
En un d'aquells moments de silenci m'atreví a dir a la mare:
— Què anem a fer, estimada meva? per què seguir una ruta impossible amb una càrrega tan trista? Tornem-nos-en a la terra d'on venim: allí l'enterrarem dignament, i reposarà entre les cendres de mos passats. Llurs ànimes vetllaran l'ombra del nostre fillet!
