ens enyorarien; sens dubte que el nostre nen era el més bonic, el més dolç, el més encisador que hagi reposat mai a la falda d'una dona.
Però la gent no plorava tant per nosaltres ni pel nen com per la seva mare.
Sabia quanta era, i com era de gran, la tendresa que ella tenia per a sos fills; sabia que ella se'ls havia criat tots amb sa pròpia llet; sabia que, amb tant com se'ls estimava a tots, estava boja pel que encara criava: les conseqüències que la pèrdua d'aquest podia ocasionar a la mare alarmaven a tothom.
I aquesta pèrdua, encara incerta per a mi, era certa per a aquells; perquè el metge, que es reia dels temors de la mare, havia dit al mateix temps als altres, com aquella havia dit a ell mateix:
—Està perdut.
Marxàrem a les sis del matí. A dues llegües de casa, al pla de Lannemezan, a l'indret anomenat la Mitja-Lluna, havíem de trobar la diligència de Luchon, que en aquella temporada arriba fins a Agen, i de la qual m'havia fet guardar tot l'interior.
Per fer aquelles dues llegües de camí, un bon veí nostre ens deixà son carruatge.
El malaltet s'adonà del soroll i moviment del cotxe. Badà ben bé sos formosos ulls d'àngel, i ens esguardà com si ens demanés socors contra el mal i les misterioses visions que mortificaven son inno-
