salvaríem: el nostre metge, que ens salvà Gontran una vegada, ens salvaria també aquest. Ah! dissortat viatge! Tornem-nos-en tot seguit: potser hi arribarem a temps! Anem-nos-en: ¡t'ho demano per Déu! —
Jo respongui:
— No veig el noi tan mal; i, suposant que corri perill, si la ciència pot salvar-lo, tinc confiança en el doctor que el visita: em sembla que ens ha donat proves de saber-ne cuidant els altres fills. ¿No els ha guarit? també guarirà aquest.
— Oh! no el guarirà, no! Jo vull tornar-me'n a París: fes-me aquesta mercè! Si ens quedem aquí, el nostre fillet se'ns morirà... i mai més no t'ho perdonaré.
El metge tornà.
El nen estava pitjor, però no de perill. El metge quasi es reia dels folls temors de la mare.
Jo li digui:
— Mal o no, per a sa mare el noi està malíssim. En l'estat d'esperit en què l'han posada sos temors, és inútil voler fer-la entrar en raó, i no hi ha altre remei que cedir a sos desigs. Estic resolt a seguir-los mentre no puguin perjudicar el malalt. Ella voldria tornar-se'n a París. Hi ha perill, a fer viatjar el nen?
— Cap: molt al contrari: això mateix pot ben bé girar-li el mal i curar-lo.
— Doncs bé: essent així, demà marxarem.
