I esclatà en forts sanglots.
El nen, reviscolat pels plors de sa mare, la mirà tot atordidet, i després m'esguardà a mi.
Tenia, en efecte, una certa cosa tota estranya a la mirada i a l'expressió del rostre. Però no per això em semblaren prou fundats els temors de sa mare.
— Huguet! Huguet! — digui al noi en to manyagó. I ell m'esguardà dolçament i somrigué amb tristesa.
— És ben cert — digui a la mare — que aquest nen està malicós, segons sembla; però no per això li veig res que pugui espantar-nos. ¿És possible que després d'haver vist tantes vegades malalts els nostres fills, després d'haver-los vist tots quatre al punt de la mort sense espantar-nos, t'alarmis per una indisposició com aquesta? Pensa una mica, dona: jo t'ho demano.
— Ja ho veuràs, ja ho veuràs! ¡El meu fill està perdut, pobra de mi! El cor m'ho diu, i jo crec el meu cor. Malaurat viatge!
El metge tornà.
— Oi, oi! aquest també? Això no és res: una mica de calor al ventrell, res més. Aviat haurà passat. No es desesperi tan aviat, senyora. Quina dona! quina mare! —
Quan el metge fou fora, la mare em digué:
— Creu-me, el nen se'ns mor. Si fóssim a París el
