A baix d'un bell prat que tenim a la vora més alta del torrent bi ha un caminal de telis que té molt bones vistes i és lloc on sempre corre fresca.
Allí, adés la criada, adés la mare, hi portaven el nen per passar-hi gran part del dia a fi de servar-lo de les calors de l'estiu.
Allí adreçava jo l'esguard cada tarda en tornar de les caceres o de mes llargues excursions. De lluny ja veia com un punt blanc, que eren els bolquers del nostre fillet. Tantost s'estava assegudet a l'herba, tantost sa mare el tenia a braç.
Quan ell em veia de lluny, ja picava de mans en senyal d'alegria. I, en veure jo això, mon cor de pare s'emplenava d'incomparable joia.
Una tarda no l'hi vaig trobar.
Tot pensívol i alarmat, apressí el pas cap a casa.
—On és la senyora?
—A la seva cambra amb el nen.—
Vaig pujar corrent.
Ella, tota trista, seia en una cadira de braços. Plorava, i tenia el nen a la falda, ensopit.
—Doncs què és, això, filla? — Ai, amic meu, amic meu! el nostre fillet està perdut! —
