destines rigorosament perseguides i que s'havien exhaurit ja a primera hora)... temerós, dic, que el gabinete negro de Correus hagués fet presa d'aquell tresor.
—Així — va afegir l'Armengol,—disposat com està sempre en Bandereta a esperar-se les majors infàmies d'aquell ominós Govern (ja recordes que no el sap anomenar d'altra manera), creurà de bona fe en l'existència del plec i en el compliment de la meva promesa. I, d'altra banda, si allí li diuen que no han vist mai cap Vengador, ni Rigoletto, ni Trueno Gordo, no ho estranyarà tampoc, ni menos arribarà a sospitar la veritat que tu et temies. Li n'he fetes empassar de molt grosses: és més crèdul del que et figures; i, en aquest cas, tenim en favor nostre la ceguera de l'apassionament, més intensa, per a l'enteniment humà, que la mateixa gota serena per als ulls.—
Però, així i tot, jo no quedava prou convençut, ni sabia pintar-me-les tan felices com aquell amic meu, de qui es podia ben dir que era un tranquil de primera. Lluny d'això, a cada correu que es passava sense rebre carta d'en Serrallonga vomitant fel i vinagre contra l'ominós Govern les meves angúnies creixien, tement sempre que, d'un moment a l'altre, l'Armengol em comparegués a casa amb el cap embenat. Però heus aquí que, passada una quinzena de dies de silenci alarmador, trobo el meu amic amb una cara molt llarga i un vel de tristesa als ulls.
—I avui què hi ha? —li pregunto.
I ell que, donant-me un sobre endolat, em diu:
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/25
Aquesta pàgina ha estat validada.
