Cada jorn provo d'aconhortar-la; però, com Raquel, ella no vol aconsolar-se. No vol sinó una cosa: anar-se'n amb son nen, amb son fillet, ja que ell no ha de tornar més.
I ses llàgrimes i sos plants em recorden les gràcies del nen, sos sofriments i sa mort, que jo voldria oblidar per no patir més.
Cada jorn, corrent per als meus afers, ho repasso tot en la memòria. Mon esperit s'emplena de tristor, el cor se m'esberla, i ploro com una fembra, com un noi; ploro, com el rei David, mon fill, mon fillet, que mai més no tornarà a veure'ns.
Records estranys remouen mon cor. Vull escriure'ls perquè els meus fills, si viuen, hi aprenguin a conèixer els sofriments de la vida, els turments del cor i la santa resignació.
No sóc escriptor, però bastarà la senzilla narració de les proves a què Déu va sotmetre'ns per mitjà del nostre fillet, que, de tan estranyes i terribles, vos faran l'efecte d'una obra mestra d'art, puix que són obra de l'artista etern, d'aquell que les fa admirables totes.
