I encara en tenim quatre, quatre fills formoses: dues noies xamoses i dos nois eixerits.
La gran es diu Maria, com sa mare i la mare de Jesús. En son rostre de tretze anys lluen ja tots els encants de la dona, units amb les gràcies de la poncelleta i la puresa dels primers anys.
L'Enriqueta, la segona, menys bella, té encara més atractiu, més encants: en lloc de formosor té gràcia; la gràcia, bellesa de l'ànima que llueix a través del cos. Al primer cop d'ull no es fa estimar tant com sa germana: com més hom la veu, més es fa estimar.
Gontran i Raül són els dos nois. Deliren pel camp, pels cavalls, els gossos, els timbals i les trompetes. No hi ha dubte que per llur força, intel·ligència i ardidesa prometen glòria i honor a la pàtria, i a la nostra vellesa amor i consol. ¡Que en són, de bons i de formosos!
Prou ventura per a fer la felicitat a dues famílies; i, no obstant, els nostres ulls sempre són plens de llàgrimes!
Jo ploro perquè Déu em conservi els quatre fills que ens resten; la mare plora perquè Déu se li emportà el nen, el seu fillet estimat, i perquè ja mai més no tornarà per a ella!
