Posseïu-vos també del sentiment que devia tenir Virgili en escriure en ses tauletes llatines aquests versos, plens de crits dolorosos:
«Qualis populea mœrens Philomela sub umbra
Amissos queritur fetus, quos durus arator
Observans nido implumes detraxit. At illa
Flet noctem, ramoque sedens, miserabile carmen
Integrat, et mœstis latè loca questibus implet!»
(«Tal, a l'ombra d'un àlbe', enyoradissa,
sos moixonets demana Filomela
que el pagès, a l'aguait, amb mà traïdora,
prengué de dintre el niu sens ploma encara.
I ella, ajocada a un branquilló, refila
son gemegós cantar, sa nit lamenta,
i omple la vall amb son queixar's planyívol!»)
Posseïu-vos, encara, de l'emoció pura i profundíssima que removia l'ànima de Byron en escriure aquests versos, amarats de llàgrimes:
«But he, the favorite and the flower,
Most cherish'd since his natal hour,
His mother's image in fair face,
The infant love of all his race,
He too was struck, and day by day,
Was vither'd on the stalk away!»
