el mort, no volgueren acollir-la per temors que es deixen comprendre. Trucà llavors la pobra mare a la porta de l'Hospital, i el porter es negà a dar-li entrada, dient que allí sols es rebien malalts i els morts de desgràcia que l'autoritat hi menava. Carregada encara amb el mortet als braços, anà l'afligida mare a Casa la Ciutat: una resposta molt semblant l'envià a trobar el jutge de guàrdia. La primera cosa que li demanà aquest funcionari fou testimonis presencials de la desgràcia. —Oh! —digué la dona; —tots els companys de vagó ho han estat, però cap m'acompanya: els dos que m'acompanyaven en anar a l'Hospital, m'han deixat ja perquè se'ls feia tard, i no en conec cap, ni sé el nom de cap d'ells. —Doncs no em denuncieu el fet —respongué el jutge, —perquè hauria d'agafar-vos. —I ¡què faig, pobra de mi! —exclamà la desconsolada mare. —No puc aconsellar-vos sinó que deixeu el cos del vostre fillet al carrer perquè els agents de l'autoritat l'arrepleguin, i l'administració cuidarà d'enterrar-vos-el. —I aquella mare desventurada no tingué altre remei que fer-ho així. El fet és tan desconsolador com cert, i, per tant, pot ésser també ben cert l'argument de La desconsolada.
Dumas fill, en recomanar la lectura de L'inconsolée, diu: «Si entre els lectors n'hi ha que jamai hagin plorat, coneixeran les llàgrimes que sempre hem d'acabar per conèixer; si n'hi ha que temin haver-les perdudes per sempre més, se les sentiran tornar.» El mateix dic jo ara a mos lectors: Agafeu
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/237
Aquesta pàgina ha estat validada.
