Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/224

 — On va, aquest infeliç? —van exclamar més de quatre.—¡Potser sí, que es pensa que farà combregar don Pau amb rodes de molí, pobret!
 — Ja el pentinarà bé!
 — Ja li posarà les peres a quarto!
 — Ja li explicarà quantes fan cinc!
 — I quins amics! — deia un altre, parlant, com és de pensar, no per ell ni pels altres, que així ho feien amb tot i ésser entrants de casa, sinó pel meu pare, que en res havia mancat a don Pau ni a ningú. El meu pare, en travessar les peces del primer pis, no topà amb ningú d'aquella família; però un desordre complet de roba i capsetes escampades per les cadires, que semblaven esperar col·locació dins de baguls i maletes que al pas es veien, denotava ben bé el propòsit d'una marxa pròxima.
 El criat, que acompanyava el pare, trucà amb els nusets dels dits a la porta de l'escriptori de don Pau, qui no trigà a obrir. Però, en veure son amic d'algun dia, es posà al peu d'aquella, va fer un signe al criat perquè se'n tomés, i, una volta aconseguit aquest desig, encès d'ira i amb accent ple de reconcentrada energia, manà al meu pare que fugis de sa presència.
 Aquest, coneixent el geni arravatat de l'hereu Armengol, encara que no es mogué, adoptà el partit de no contrariar-lo ni d'humiliar-se massa, puix sabia que l'oposició l'exasperava i que la humiliació exagerada l'encenia potser més encara. Res millor que conservar una actitud digna i proposar-li un mitjà indirecte per a entendre's. Per això indicà a l'ofès la convenièn-