Tots mos esforços per a adormir-me van ésser inútils. En la fosquedat que m'envoltava, jo veia la mà blanquíssima de donya Isabel obrint son secreter, intentant estirar el calaixet i tomant a tancar-lo un cop repensada. Què guardava, allí dins? ¿Què havia pensat revelarme?… ¿Per què sos plans i ses confessions a mitges després? Forçosament era gros el conflicte que passava; gran el sacrifici que feia amb son callament. Jo, l'únic que comprenia aquell cor, l'únic que traslluïa sos sofriments, l'únic del poble que sabia quanta d'amargor no costa una vida privada d'expansió i esclava d'imposicions socials absurdes; jo no podia, no devia permetre que aquell àngel, aquella dama, morís ofegada per sentiments de què tal volta podria lliurar-la.
El sol no eixia mai, la nit es feia eterna, i debades m'aixecava a obrir el finestró per sorprendre la primera lluïssor de l'alba. Un fred de desembre digne de les regions polars havia netejat el cel, sense deixar-hi ni un borrall de núvol. Les estrelles semblaven ésser a major distància que mai, i la vista humana desco-
