Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/218

Aquesta pàgina ha estat validada.

 La llenya encesa cruixia; els reflexos de les flames llampeguejaven fantàsticament en els retrats i paisatges penjats a les parets; les arracades de la làmpara descomponien la llum en refulgències de colors vivíssims; el rellotge quedava endarrerit en comptar les meves pulsacions; i, damunt de tot el que em rodejava, queia una claror suau i resplendent alhora, que mortificava ma tristesa i feia a mos ulls tràgica la fingida alegria de donya Isabel.
 El tresillo anava seguint, salpicat de les eternes discussions que són els ravets i olivetes d'aquest joc. — Fulano no ha tirat a temps la sota de bastos, i és una llàstima, perquè la posta era segura. — Oh! vostè havia d'eixir de rei i arrastrar. — El joc anava mal combinat. —Ah, si hagués estat a palo curt! —
 Molt més entretingudes eren les lluites que el foc sostenia a mos ulls. Aquell pujar i baixar de les flames, aquell llepar-se i travessar-se i destruir-se, aquell mudar de colors, del blau al verd, del verd al groc, i després al vermell i al morat, per a enfonsar-se en la negror del fum unes voltes i caure de sobte espalmades damunt de la llenya, escapar-se per sota, endinsar-se en la brasa viva i fugir per la fumera en glopades de llum esblanqueïda coronades d'una constel·lació vibrant de guspires i de cluquejants brasills; era tot un combat d'enjogassats follets, tan ple de vida i de misteri, que aconseguia trencar més d'una volta el discurs de les meves reflexions.
 — I quan ve, don Pau? —preguntà el metge, tot servint les cartes, una vegada.