Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/208

guanyés el cor, la veritat és que allí, únicament al seu costat, em passaven lleugeres les hores.
 L'amistat tradicional que, com abans he dit, hi havia entre els Armengol i els de casa, feia que mos pares i jo anéssim a passar amb aquella família gairebé totes les vetlles. La mare i jo teníem una gran idea de donya Isabel, ensems que simpatitzàvem poc amb don Pau. El pare ben al contrari: sia perquè l'agraïment el cegués, sia perquè en sa sang es conservés millor que en la meva l'esperit tradicionalista de família, acceptava de pla tots els judicis favorables a l'hereu Armengol i, en sos entusiasmes, no li semblaven injustes les apreciacions contràries a donya Isabel. Per més que aquesta hagués estimat el seu marit, mai, al meu pare, no li hauria semblat prou. La veia alegre, enraonadora, sempre disposada a riure i a seguir qualsevol broma, hi fos o no hi fos son marit, i, sols per això, la judicava, com tot el poble, lleugera, freda de cor i, en una paraula, cap de pardals. Jo, que en aquell temps no tenia prou experiència de la vida ni havia pensat mai seriosament en la causa de certes diferències de criteri que poden notar-se entre la gent de ciutat i la de fora, no sabia explicarme per què el meu pare donava tanta importància a certes manifestacions de caràcter que no tenen res que veure amb la consciència ni amb el sentiment. Però ara ho he comprès tot: ara sé ja que enlloc no és tan necessari subjectar els actes humans al patró que les preocupacions han cuidat de tallar, com a les poblacions petites, d'on es diu que és tan lliure la vida. Enlloc no