Jo estava en una situació extraordinàriament excepcional. Després d'uns quants anys d'Universitat, que és com si diguéssim després d'haver contemplat el panorama de la vida social en tota la varietat que homes i llibres ofereixen a qui per primera volta els mira, em trobava amb un títol d'advocat a la butxaca, enterrat a la vila en què vaig néixer, sense que cap client vingués a trencar el repòs ensopidor del meu flamant escriptori.
Encara mos ulls no s'havien reconciliat amb la rònega aparença d'aquelles parets que altre temps estimava coralment; encara ressonava en mes orelles el remoreig d'una vida de teatres, acadèmies, balls i billars; encara la follia dels pocs anys (¡en tenia vint-i- un!) em capgirava el cervell; quan, tot d'un cop, del banc de l'aula em vaig veure enlairat al setial del defensor, havent de revestir tots mos actes d'aquella gravetat i prosopopeia que en les petites poblacions, més que en lloc, s'exigeix dels homes de carrera.
Recordava el meu últim examen, i em preguntava interiorment si aquells tres senyors que jo tenia per
