la visual, on els rails convergien com els talls d'una llança que es perdia dins el vel morat de la distància. Allí clavà sos ulls, desitjós de traspassar el límit de l'horitzó; i, encisat, sens dubte, per una atracció secreta, va asseure's al caire mateix del vall o desmunt que formava la via.
El sol anava enfonsant-se per l'aiguavés de Vallvidrera oposat a la ciutat; el caseriu de Pedralbes, Sarrià i Sant Gervasi era engolit per una boira cendrosa; i l'ombra gegantina del serrat envaïa solemnement tot el pla, ensems que la nuvolada mudava i ennegria, cada volta més, sos virolats colors. El mateix vall de la via anava enfosquint-se per moments, mentre en son fons els rails prenien la lluïssor de l'aigua a la dubtosa llum de la celístia.
L'esguard d'en Daniel lliscava per damunt d'ells com el d'un desterrat per sobre el riu que va a parar a sa llunyana pàtria. El pobre home plorava. No sabia explicar-se com, el camí que un dia li havia ofert tants plaers, podia avui entristir-lo tant. Justificava una volta més la veritat del poeta: l'espectacle el porta l'espectador dins d'ell mateix.
Tot d'una en Daniel s'alçà i prengué resolt el camí de la perruqueria amb el semblant animat com de feia molt temps no havia tingut.
—Gràcies a Déu que us veig content! —digué son fill.—Sembleu tot un altre! ¿A què es deu aquesta sobtada alegria?
— Crec que m'he endevinat el mal, i penso posar-hi cura. M'enyoro: demà me'n tomaré a casa.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/196
Aquesta pàgina ha estat validada.
