No sols no tenia fe en els facultatius desconeguts, sinó que (cosa pitjor) ni volia curar-se. Avorria el seu estat, avorria la vida, i notava en si mateix un misteriós afany que no sabia definir-se sinó com un cert desig de córrer, de córrer molt i empènyer les hores, que trobava molt llargues. La gran excitació en què vivia el feia passar del matí a la nit per tota una escala d'exaltacions i abatiments. A la senzilla vista d'una fleca en què el comprador no pot albirar el forn d'on surten els pans, es posava furiós. Altres voltes l'hauríeu vist dolçament entretingut en la contemplació de les flors o dels ocells que es venen a la Rambla. Si li haguessin preguntat què hi veia, per què s'hi delitava, hauria de segur respost que jamai, fins llavors, no s'havia fixat en flors ni en ocells, i que, no obstant, ara els contemplava amb gust, sense saber per què! ¡Potser, sense adonar-se'n, hi descobria una secreta relació amb la primavera, precursora de l'anhelat estiu! L'home esclau d'un desig ¿no sent pertot arreu veus misterioses de l'objecte de son afany?
A les mateixes veus obeïa, sens dubte, la tendència que el forner sentia per la soledat, i més encara pels voltants de l'estació del ferrocarril. Ja no s'acontentava d'anar-hi a l'arribada del tren: cada tarda sos passeigs eren per aquest cantó de ciutat. No semblava sinó que per la via li arribessin flaires de la seva terra sense les quals no podia viure.
Una tarda que les cames el portaren més enllà del convent de les Adoratrius, arribà a un punt en què la via s'adreçava i seguia recta fins a l'extrem de
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/195
Aquesta pàgina ha estat validada.
