sobre l'altre costat, i lliscà per sos llavis com un suau somrís; l'últim adéu de l'alegria que el visità aquell jorn. Després... son esperit reposà profundament.
En despertar, sos ulls van clavar-se un instant en el balcó del celobert, i una llàgrima vergonyant s'escolà per llurs pestanyes.
Llavors en Daniel rumià quant mancava per a arribar a l'estiu. Tot just era pel gener: cinc mesos li van semblar un segle. Però, com que el mateix desig de consol li engendrava noves esperances, l'home en concebé ben aviat una, i fou que anant a l'estació del carril veuria arribar algú altre del seu poble.
En Daniel no pensà que, essent aquest a la província de Tarragona i trobant-se a cinc hores del ferrocarril, els seus veïns venien a la ciutat comtal sols per causes extraordinàries, i que, component-se de curt nombre d'habitants, pocs eren els que durant l'any visitaven Barcelona.
Heus aquí, doncs, el bon home fent, dies i dies, debades, el camí de l'estació, anant-hi amb una esperança, tornant-se'n amb un desengany.
L'enyorança, mentrestant, anava minant-lo cada dia més. En Daniel no semblava ja el gros Forner de les Monges: la roba li venia cada cop més ampla i com més llarga, se li havien tornat blancs tots els cabells, i un cercle blavenc d'amarga tristor que voltava sos ulls li dava un aspecte desencaixat, quasi cadavèric.
En Miquelet, amb tot i la poca atenció que podia dispensar-li, se n'adonà, i volgué dur-lo a casa un metge. Tot fou inútil. El malalt havia posat mal geni.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/194
Aquesta pàgina ha estat validada.
