Fàcil fou a en Daniel d'arrendar el forn: ja no tant de deixar aquelles parets que, després de sos entusiasmes de moment i en començar a esvair-se-li el record de Barcelona, li tomaven a guanyar el cor revestint-se de tota la història d'una existència feliç, menyspreada de sobte i potser sense motiu prou just. Però la resolució era ferma: el forn era arrendat; ja no li quedava, en el poble, sinó una filla casada, amb la qual no vivia. «S'ajuntaria amb son fill, tractaria persones, i mil divertiments l'ajudarien a passar el temps que aquí, sense treballar, li havia d'ésser insuportable. Endemés, els estius hi tornaria: ¿que per ventura no la veuria mai més, la casa? Doncs bé podia deixar-la.»
I, tot espurnejant-li els ulls i fent el cor fort, aquell home, que pocs dies abans havia sentit tanta tristesa en arribar al poble, el deixà llavors amb una recança infinita.
Però dins la colossal figura d'en Daniel alenava un esperit d'infant que, com tots sos consemblants, es sentia més decantat als alegrois frívols que a la tristor. Per això, quan veié les fileres de fanals que li anuncia-
