Ignoro si el doctor, dient això, pensava haver degenerat, o si considerava que sos oients havien pogut ésser savis algun dia. Tampoc no sé que en Daniel tingués motiu de creure's mal aprofitat en el poble on havia nascut i era feliç tot fent pans i acabalant or. El que sé és que l'esperit humà presenta rareses absurdes i que, per una d'aquestes, tal volta, aquella sentència donà molt que pensar al nostre senzill forner, qui des de llavors afalagà el desig de sortir un jorn de son poble per, com diríem nosaltres, descobrir nous horitzons. Sé, per fi, que, gràcies a aquest fenomen, en Daniel veié amb gust marxar son fill gran a Barcelona per aprendre l'ofici de perruquer, malgrat la pena que la separació per una part, i per una altra el rompiment del rutinari costum de fer de l'hereu el mateix que fou son pare, podien causar-li. ¡Qui sap si el bon home creia que a son fill podria entrar-li la ciència pels dits tot pentinant algun acadèmic o algun senyoràs d'aquells que són autoritats i llueixen creus i bandes!
Fos el que fos, el fill del Forner de les Monges va fer son aprenentatge a Barcelona, i, a l'època a què ens referim, obrí saló pel seu compte, invertint en la instal·lació i ornament bona part de les medalles que tant havia guardat sa mare.
El plantar saló tenia massa importància perquè es portés a efecte sense la presència del pare; i, com era natural, el fill fou a buscar-lo i se l'emmenà a Barcelona, on no havia estat mai.
El saló era a la Rambla, i l'endemà de l'arribada
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/171
Aquesta pàgina ha estat validada.
