Daniel (o el Forner de les Monges, si el voleu conèixer per son nom popular), lliurat amb la major fe al treball des de molt jove, veient com ses gotes de suor anaven a parar al calaix convertides en monedes d'argent i d'or que la muller guardava, no com a instruments de canvi, sinó com a medalles honorífiques, era feliç en son poble, i res del món no li pareixia tan bonic.
Degut a sa felicitat impertorbable, o tal volta perquè la farina alimenta fins amb ses flaires, havia conservat sempre una gran robustesa, i s'havia tornat tan desmesuradament panxut i gros que quasi feia pena. I dic quasi perquè el color sa de son rostre, la calma de sa mirada i el somrís permanent de sos llavis revelaven tanta satisfacció i salut que era impossible conservar el sentiment de compassió que l'aspecte de la deformitat vos hagués inspirat al primer cop d'ull.
Res de descontentament o disgust de la vida, res de malestar: la felicitat del Forner de les Monges era proverbial en el poble i en tota l'encontrada.
És clar que, en els seixanta anys que ja tenia,
