Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/16

 —Ah, no!— pensa aquest, encara a una; —amb tu no en prenem, de cafè; a tu no te'n fem, de costat, assessino del poble! —I altra volta el ressort misteriós empeny tots els concurrents fora de les taules, escala amunt cap a la galeria rodona. El baix queda desert. Ja no hi ha sinó el comandant i l'abocador, que, cruixint de dents, li serveix el cafè. El raig de la cafetera ha caigut de pressa. El comandant, un cop ben sol, fica la cullereta a la tassa, i, remena que remenaràs tranquilament, aixeca els ulls, i mira amb desdeny, amb somrís de fàstic, la multitud apinyada a la galeria. Llavors esclata un avalot formidable:
 — Viva la llibertat! —Mori l'assessino! —¡Fora, fora el botxí del poble! —Pantera! —Bruto! —Traïdor! —Murri!... —Hala a l'infern!—
 I les senyores, emparades a darrera fila, es desmaien o fugen xisclant, i els homes, excitats per la flema d'aquell esbirro tremebund, baladregen aixecant els bastons, amenaçant-lo amb els punys closos, fins que ell, un cop engolit el cafè amb una tranquil·litat exagerada, s'aixeca, i diu cridant:
 — Covards! Qui vulgui re amb mi, que baixi!
 — Jo! —crida amb veu esquerdada en Serrallonga;—jo, que em vull menjar el teu fetge!—
 Però, en fer acció d'obrir-se pas a cops de colzes, es mou un remolí espantós cap a nosaltres, l'empenta esdevé formidable, l'artisada barana de ferro perilla, els xiscles de les dones creixen, lluen en l'aire canons de fusell, i quatre mans vigoroses de guàrdia civil breguen entre els caps de la gentada.