home a la mala vida. On aniria, a tais hores de nit? Ai, que mal aconsellada!» Diversos drames que havia vist li vingueren a la memòria per a recordar-li que l'esposa que calla i sofreix és la que a les darreries triomfa. La humilitat és la gran arma de la dona: a còpia d'enxiquir-se i enxiquir-se acaba per entendrir l'home i fer-li veure l'abús de força que està cometent. Llavors, i sols llavors, l'home sent perlejar els ulls, s'acota, i pren en sos braços la dona per besar-la com a una criatura. La ira no s'ha fet per a ella, sinó per als forts. Per a destruir aquest verí, tenen els dèbils un reactiu: la resignació, el sofriment mut i passiu que inspira llàstima.
L'Anneta no sabia formular-s'ho en termes tan concrets, però ho sentia. «No tenia altre remei que perdonar. Amb constància i bon seny, ella sabria tornar-lo al bon camí. Oh! havia de fer-ho! En Llorenç era el pare de son fill; i si mancava ella, si ella moria abans d'haver reformat en Llorenç sa conducta, ¡quin perill, per a l'angelet de Déu!» Aquesta idea l'exaltà més contra si mateixa. «¿Com havia estat tan cega fins llavors?» — Perdó, perdó, fill meu! ¡Jo sofriré, jo callaré, jo convertiré el teu pare! ¡No seràs orfe ni de l'un ni de l'altre sinó per voluntat de Déu! — I, fatigada de lluita i de dolor, es condormí, esperant l'hora de començar sa obra.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/151
Aquesta pàgina ha estat validada.