Esperant-la i tot, la presència d'en Llorenç sota el balcó li glaçà la paraula a la boca. El carrer era solitari. Apagats un fanal per altre, els interlocutors no pogueren reconèixer-se sinó per silueta. Aquella fosca i soledat reanimaren la muller.
— Obre — féu el marit.
— És inútil que ho demanis.
— Hi tinc dret: obre.
— No és hora ni lloc de disputar-ho. Llorenç: si no per mi pel bon nom de la casa on hi ha ton fill, no moguis escàndol. Estic resolta: no entraràs.
—Anneta, vinc penedit.
—Molt seria!
— Anneta!…
—Estic resolta.
—Et dic que bi tinc dret.
— Tu hi has renunciat anant-te'n. Sols et demano que no moguis escàndol, perquè serà pitjor. No entraràs. —
Aquí l'Anneta tancà el balcó, i, caient a la cadira més pròxima, desfogà son pit amb un gran sospir. No podia més: si insisteix, les forces li manquen. Escoltà, i veié el cel obert en sentir el trepig d'en Llorenç allunyar-se.
—Li ha fet por l'escàndol: ¡encara val alguna cosa!—
Llavors li semblà tan cruel sa pròpia conducta, que en plorà i tot. La clemència lluí en son cor: pensà ja a perdonar-lo. «El que acabava de fer era cruel, i imprudent a més a més: acabava de llançar aquell
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/150
Aquesta pàgina ha estat validada.