Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/142

tra la dona que havia tant estimat, la punxant aversió que causa l'abús de confiança, i, tot avorrint la Ramona, que l'havia escarnit, li dava la raó: es moria per parlar-hi, i, en sa imaginació, la veia rosseta, vistosa, eixerida, superior a l'Anneta. En l'exageració de son acalorament, les més insignificants exigències de l'Anneta eren com els granets de pols, que, en ficar-se en un ull, prenen tot seguit nom i grandària de pedra. En canvi, aquella noia l'havia avisat, li havia fet caure la bena que el portava cec al barranc del ridícul, a l'estat més llastimós per a un home. «Ell calçotes! Mai, mai! això sí que no!»
 Així perdent-se en les exageracions de son enuig, la fosca anava envaint la casa fins al punt que calgué encendre el gas. La Ramona, com de costum, entrà a la rebotiga a obrir l'aixeta del comptador. Ni somiava ja amb en Llorenç, quan, en el fosc recó del rellotge del gas, es sentí passar per la cintura el braç potent d'aquell home que l'estrenyia contra son cor, ensems que amb una mà li tapava la boca i, a cau d'orella, amb veu trencada i amorós accent, li deia: — T'he de veure… (no cridis)… t'he de veure: ho sents?… A les nou a la porta de casa teva.
 — La Ramona, tremolant de por i de gust, escoltà sens badar boca, tombà l'aixeta, i, en desaparèixer per la porta, girà el cap i regalà a en Llorenç un somrís voluptuós, ple de coqueteria.