Entre elles, potser la més llarga de mans, amb tot i ésser la més peresosa, era una de rasseta, grassona, bastant eixelebrada, que les entretenia a totes, i a en Llorenç també, amb ses converses verdetes, ses paraules de doble sentit, ses facecioses cançons. En sos ulls, sos llavis carnosos, sos moviments, es desar bria un sensualisme instintiu que plaïa als homes i alarmava les dones. No cal dir que l'Anneta li tenia l'ull a sobre ja feia temps, més que per tot això encara, per la tendència que mostrava a anar molt prima de robes, a ensenyar un xic massa de braços i de pit- Potser l'hauria despatxada ja, a no ésser els elogis que, per traçuda i llarga de mans, mereixia de la Lionor. Però, una tarda que hi havia en Llorenç, trobant-la molt escotada, l'Anneta no pogué contenirse i la reptà.
— Què hi faré, pobra de mi, si sóc tan calorosa? Amb la xardor de la planxa jo m'ofego, senyora Anneta. —
I amb el cap baix, guiant la planxa, tot fent un ullet ple de desvergonyida malícia a les altres, que ja la seguien de reüll, afegí:
— Ademes, no ensenyo res que no hagi estat a missa. No sigui tan…
— Pst! —féu l'Anneta, més seriosa que mai, trencant tot d'una la paraula de la rossa i les rialles de tots els altres, àdhuc la d'en Llorenç. — Ja li he dit un altre cop, Ramona, que no m'agraden brometes així. Abrigui's un xic més i prou.—
I, emportant-se'n son marit amb una excusa, des-
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/140
Aquesta pàgina ha estat validada.
