Fets aquests pensaments, es prometeren, es casaren, i s'instal·laren sols al carrer de la Canuda, amb una senzilla criadeta de dotze anys per a dur recados.
No fou que no es discutís l'afer de la botiga; però, a la fi, un i altre bo cregueren gran pensament. «Passar amb el sol jornal d'en Llorenç era una trista cosa; treballant ella per altri, també s'avançaria ben poc. Amb l'ajuda de Déu, el favor de la marquesa, i les grans coneixences fetes a casa d'ella, molt seria que no n'eixissin.»
L'Anneta ho endevinà: treballant de dia i nit, aviat no pogué dar l'abast. Es féu embarassada, i allò era consciència: el mateix Llorenç no callà fins que prengué un parell d'ajudantes, una d'elles ex-cambrera també de la marquesa («la Lionor», que li deia l'Anneta), casada amb un fadrí manyà; noia de molt seny que li vigilaria les altres.
Perquè l'únic inconvenient que trobava l'Anneta a prendre fadrines era el perill en què posava sa tran¬quil·litat d'esposa enamorada. L'ofici de tallador no ocupava son marit sinó els matins: a migdia era a casa, anava una estona a prendre cafè, i, amb son esperit pobre de recursos, sense gens de ganes de llegir, com a bon espanyol, es passava les tardes a la botiga o assegut al llindar de la porta fent ballar les cames; a tot tirar, tafanejant la gasetilla dels diaris que els repartidors deixaven per als veïns dels pisos.
Mentre era sola, l'Anneta, molt lluny de censurar-ho: allò afalagava l'enamorada esposa com un tribut a son amor, com un efecte inesperat i preadíssim
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/135
Aquesta pàgina ha estat validada.
