Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/131

— I sí, home! ¿No t'agrada, reconèixer que tens cor? N'hi ha tants que no en tenen! Després, una pensa: «Ves si et passés a tu, això d'aquesta pobra dona!…» I t'adones que ets feliç, i estás més contenta… i llavors t'estimo més. —
No cal dir que això es referia a algún drama on jugava principalment la gelosia, el sentiment que més ressò tenia en el cor de la planxadora.
En Llorenç, sense capir ben bé les primeres delicadeses, es sentia penetrat de la darrera declaració, i l'autor dramàtic, sense proposar-s'ho, feia que, aquella tarda, es retirés a casa més feliç que mai, més acostadet que mai, un matrimoni d'obrers ja prou entendrit per la lluna de mel. L'Anneta, prima i airosa, amb ses orelletes d'escarlata enjoiades dessobre la seda del mocadoret blau del cap, anava de bracet amb aquell minyonàs, roig i fornit, queia duia resplendint de joia. Un i altra caminaven, lleugers com daines, per entre el garbuix de gent que, com ells, eixia del teatre. La parella arribava a sa caseta del carrer de la Canuda sense dir ni un mot, dant-se estretes de braç, sense veure ningú, com sol caminar la benaurança.
Les veïnes, que a la botiga del sabater jugaven a cartes, deien en veure'ls passar:
— Que en són, de ditxosos!
—Déu faci que duri. … Totes l'hem passat, aquest temps. —
I les més grasses hi esclafien una rialla plena de records, que els feia rebotre el voluminós ventre.