Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/129

 A la vetlla, saberen les veïnes que la planxadora era novícia en l'ofici i en el matrimoni; que acabava de casar-se amb un bon minyó, tallador a la Boqueria; que ella havia servit uns marquesos més de deu anys; que es deia Anneta; que tenia molt bons andars i no pitjors paraules; que semblava, però, molt dona de sa casa i poc aficionada a franquejar-se; en una paraula, «reservada, bon xic reservadeta». Aquesta síntesi féu arrufar el nas a totes les oients, que es posaren alerta ja abans de tractar la nova veïna. «Ben segur que no seria de la colla.»
 L'Anneta, no obstant, es guanyà ben aviat no sols l'afecte, sinó l'admiració de tot el barri. El tracte amb gent fina durant deu anys, havia polit ses maneres i son llenguatge, l'havia ensenyada a dominar-se davant dels estranys i a revestir tots sos actes d'una discreció extraordinària entre la gent de son braç. Sense aquella tivantor que l'hàbit de rebre ordres deixa a servents i a soldats, se l'hauria presa per una senyoreta vinguda a menys. Agradosa, humil, puntual en el compliment de la paraula, no donava a ningú motiu de queixa. Es llevava amb el dia, endreçava el piset (un entresol com la cambra d'un pailebot, que tenia com una tassa d'argent), i, quan s'obrien les altres portes, l'Anneta ja estava amb la planxa a la mà, cota damunt la blanca taula de son obrador, llisos i lluents sos cabells, un collet emmidonat cenyint-li la gola, i apuntat sobre son vestit cendrós de teixits el davantal amb pitet, blanc com de paper setinat. Així tot el sant dia, fins a l'hora de