nada verinosa de la geperuda, la qual, aprofitant el garbuix i fent-se fàcilment fonedissa per sa baixa estatura, havia pogut arribar allí sense ésser vista. Però tampoc aquesta no anà a Roma per la penitència; que a Roma no s'hi arriba rodolant com la va fet rodolar a ella una guitza ben encertada del vell Argila. Encara la veig per allí a terra feta un cabdell amb el manto negre, els llavis enribetats de bromera, guitejant d'ací d'allà com caiguda en el parany.
El renou dels que volíem posar ordre i acabar amb aquest episodi escandalós era gran: anàvem i veníem predicant pau i prudència, i ningú no ens escoltava, ni compareixia un sol individu de la casa a imposar sa autoritat, ja que no a donar auxili als que mester n'havien. Els jardins seguien solitaris, l'establiment immutable, sord a tot quant s'esdevenia a fora, com el gran panteó d'aquell fossar de la raó i del sentiment. Era tan impensat, tan esgarrifós, tan bestial, allò que vèiem, que n'hi havia per a creure en la influència malèfica com d'una malura que empestés la raó dels que s'atrevien a trepitjar el llindar d'aquells jardins. No sé pas les absurditats que en aquell tripijoc se'm van entretopar pel pensament, ni el que hauria durat i com hauria acabat allò, si no s'obre de cop una porta immediata a la capelleta, construïda a la tanca del jardí, en mig de la qual, i a contrallum d'un sol roent, apareix, amb sorpresa de tots, la creu parroquial de la comunitat, que venia pel mort. Els sis o vuit capellans que la seguien van entonar, impassibles, el Dies ira des de l'altra part de la paret; i
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/123
Aquesta pàgina ha estat validada.
