Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/120

Aquesta pàgina ha estat validada.

taven sense esma ni acció de moure's per falta de guiador, tant d'abandonament ens va remoure el fel. Vam córrer a reunir-nos amb ells, i l'Armengol no va parar fins a ficar-se a l'administració. Però, ah!, no per a eixir-ne amb l'administrador ni cap facultatiu de la casa!... sinó amb un criat, que ens va acompanyar al recó més apartat de l'edifici i amagat dels jardins, per obrir-nos allí la porteta d'una construcció baixa i miserable, que podia ésser ben bé la carbonera de l'establiment. Dins d'ella, ja estès a la caixa destapada, col·locada damunt d'un baiard, al peu d'un altaret de nyigui-nyogui, en el qual, per única llum, cremellejava una xinxeta, vam veure el cos del qui fou el nostre amic, marit d'aquella vídua traspassada, pare d'aquell orfenet desnarit i pàl·lid, que es va quedar contemplant-lo, espalmat, amb els ulls secs i amb les faccions contretes per l'esglai de qui veu per primera volta l'obra de la mort.
 «Aquell era son pare, el qui tant l'havia adorat, que se'l menjava a petons, que se l'enduia a cavall, que l'omplia de joguines, que feia aquella cara tan trista, abrigant-lo tant i tant, quan el veia malaltet; i també aquell... ai! ai!... que, més pròximament, li havia pegat tantes vegades, que l'havia esglaiat tantes nits amb el ganivet a la mà i aquells crits esfereïdors dins de l'alcova, fora al balcó, davant de tota aquella gent que pujava a altes hores de nit, guiada per la llanterna del sereno; ¡aquella llanterna que a ell li acabava d'ofegar el respir! Oh! no! ell havia tingut per pare un espectre, una visió que havia pres