—Home! aquest és lo mateix que jo: ja pots parlar, ja. ¿Que et penses que ha d'anar al teu poble a esbombar-ho?... Tu ho diràs, si és de Vilaniu! I creu que el primer vilaniuenc que coneix ets ben bé tu. Veritat?
—I bé! —féu en Serrallonga, ja enutjat; —¿per què has de saber si tinc diners o no?... Que te'n demano? que me'n vols demanar?
—No, que te n'oferiria.
—Gràcies, doncs. Guardate'ls per a millor ocasió.—
I, girant-se cap a mi com captant un aplaudiment, va esclafir a riure. Jo tenia una cullerada de cafè entre els llavis que em privà d'ésser galant amb ell; i, per damunt de la mà amb què aguantava la cullereta, vaig observar dissimuladament en Serrallonga, i em semblà descobrir en sa cara, contreta per la rialla, aquella vaga tristor que traeix el vanitós que, en passar-se de llest, no ha fet efecte.
En Serrallonga, al dir de l'Armengol, era, a més a més, llunàtic, reservat, d'unes inconseqüències de caràcter inexplicables. El meu amic l'havia vist, en el decurs de tres anys, passar, de devot intolerant i decidit, a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de Sant Lluís; de retingut i recelós com un avar, a jugador com el qui més; d'estudiós i aplicat com un matrícula d'honor, a no mirar-se cap llibre de curs ni atansar-se per res a l'aula. Qui se'n calçava no se'n vestia; qui el veia avui no el coneixia demà. Per això, sens dubte, l'havien batejat amb el renom de Bandereta sos condeixebles.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/12
Aquesta pàgina ha estat validada.
