Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/119

de tal uns certs quioscs i pavellonets escampats per les vores dels caminals, en forma més de panteons que d'altra cosa, fins que vam fer cap a una gran terrassa, arenada i voltada d'arbres i pedrissos, que ho dominava tot. La gran colzada del Tibidabo, que, avançant cap a nosaltres, ens interceptava el ponent, abiaixava llavors d'ombra humida la meitat d'aquells jardins, abrigallant amb ella tot el llarg de l'edifici. I aquest se'ns presentava enclotat davant d'un tossalet erm i ronyós que, escalonat amb altres igualment pobres, ens amagava Barcelona com si en fóssim a mil llegües. Mirant a l'esquerra, dominàvem la plana d'Horta i Sant Andreu, amarada de sol, poblada de caseriu variat, i teixida de camins i ferrocarrils. A voltes vèiem les fumarades dels trens, sentíem llurs braols de vida; però involuntàriament els nostres ulls tomaven a caure del cantó de l'establiment, d'aquell hospital trist, impenetrable, com encantat, com misteriosament mort. Aquella absència de moviment i aquell silenci ens glaçaven l'ànima. Ni boigs ni savis no es veien enlloc. I un es preguntava: —Doncs i què? ¿És que la mort, la desaparició absoluta d'un semblant nostre, no significa res, aquí? ¿Per ventura, la família desgraciadíssima que ha vingut a recollir les despulles del qui fou son cap i puntal, no mereix ni l'atenció d'ésser rebuda per altre dependent de la casa que el porter?—
D'allí albiràvem encara la negror de la comitiva apinyada al voltant de la vídua al mig de la placeta on l'havíem deixada; i, comprenent que tots ells es-