una declaració d'incapacitat) mostrar-se ara les més geloses defensores del germà, sostenint que no era tal boig, sinó víctima d'una càbala infernal de la dona i la seva família per a manejar els interessos com millor els convingués; i la de tenir, aquesta calúmnia, mig Vilaniu soliviantat contra la pobra muller i els seus parents.
—Què dius, ara? Però ¿que no han vist, en els diaris, com anava, l'infeliç, i què feia, pels carrers de Barcelona? que no els diu res, el testimoni de tants metges com van veure el malalt a la casa de socorro i a l'assilo, abans de tancar-lo al manicomi? ¿De manera que ni aquell enfadós expedient basta?
—No t'escarrassis, noi. Ni l'interès ni l'enveja no seran mai sincers. Les germanes no pensen sinó que la Salomé Argila i el seu nen les han suplantades en l'herència del germà, i tota aquella massa informe de serpetes que duen de seguici cueteja perquè se sent trepitjada. Això a més a més que.... (en fi, en nosaltres mateixos se n'ha fet una prova)... jo no sé què tenen de tan misteriós i repulsiu com la mort mateixa, les malalties mentals, que ningú no hi vulgui creure sinó tocant-les.
— És cert—vaig dir jo pensant en les antigues discussions amb en Giberga i en el temps que vam trigar a veure el boig que tant en feia, també, que teníem davant.
— Aquí ho tens —va afegir encara l'Armengol. — ¿No comprèn tothom la mort per una ferida al cap, per una meningitis, per una apoplexia... per una
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/116
Aquesta pàgina ha estat validada.
