ca cosa que podia fer en desagreujament de la meva criaturada de l'any 68, en justa correspondència a les simpaties que m'havia tingut el difunt, en honor a la memòria de son cor.
I, a primera hora d'aquella tarda de setembre, vaig prendre un cotxe, vaig anar a cercar l'Armengol, i ens vam fer portar al Paradís.
El meu amic estava més trist que jo mateix. Havia vist la vídua, havia vist el menut, i aquell quadro d'aflicció, suscitat sobtadament per una sorpresa brutal de què encara no es daven ben bé compte mare i fill, li havia partit el cor.
—Figura't — em deia — que aqueixa pobra gent ha sabut primer la mort que la malaltia, si així es pot dir en aquest cas. La darrera notícia que havia tingut del malalt era el parte corresponent a l'agost, rebut fa quatre dies, en què el director de l'establiment assegurava que en Daniel estava molt més tranquil i lúcid, cosa que permetia, encara que vagament, tenir esperances de poder millorar aviat el pronòstic. La dona s'havia entregat ja tant més a la il·lusió de veure-se'l curat i a casa en quant circumstàncies tristíssimes, i curiosíssimes al mateix temps, ho feien doblement desitjable. En aquestes condicions, és clar, la notícia de la mort, sense cap preparatiu previ, ha estat el que se'n diu un cop de massa al mig del cap.
—Circumstàncies curiosíssimes, has dit?...
—Sí: la de veure aquelles descastades de germanes (les que van, un dia, intentar arrencar del jutge
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/115
Aquesta pàgina ha estat validada.
