Clavat em vaig quedar en llegir la carteta de l'Armengol. «¿No feia tres mesos que l'havien tancat al manicomi, i... ja mort? Pobre Daniel!»
I vaig sentir un moment aquella sensació de sorpresa, de soledat i de fred que promou sempre la mort, fins a mil llegües del cadàver. — Pobre Daniel! — vaig tornar a exclamar, encara amb el paper a les mans. A través d'una llàgrima que m'enterbolí la vista, va semblar-me que veia tombat d'esquena i abocat al quadro de l'últim any de curs, que tenia allà a dos passos, el client entusiasta, el meu pobre adorador. ¡Tota sa història llastimosa va desfilar pel meu cervell! se'm nuà una vegada més el cor pensant que fins jo havia de figurar a la llista dels fautors d'aquell desastre! I la figura d'en Daniel, oblidant les nostres befes de la presó, dipositant-me la seva confiança quan quasi ningú en feia cas, no trobant mai forma ni mesura suficients a deixar-me demostrada sa gratitud, ressorgí a mos ulls no poc engrandida pel record de generositat que em deixava. Jo havia d'anar al seu enterrament: el cor m'hi duia: era ja l'úni-
