què havia sabut salvar-se d'aquelles garrotades de cec eixamplant ràpidament el rotllo en què tenia tancat el boig i que no es passaven dos segons que no tomés a estrènyer per veure com els més insolents s'atrevien a trencar les oracions de l'infeliç, qui estirant-li l'americana, qui pessigant-li una cuixa, qui tirant-li fang al barret o burxant-lo amb un bastó.
Quan vam descobrir que la víctima d'aquells salvatges era el pobre Serrallonga, el primer impuls nostre fou d'empaitar a tothom a garrotada seca, i no de cec, no, sinó ben de dret i al mig del cap, per si amb l'espuma del cop els enceníem la llum de la consciència, que tan apagada tenien. Jo, amb no tanta sang freda com l'Armengol, crec que vaig brandar el bastó i tot damunt d'algú; però el meu amic m'advertí del perill que corríem, i, seguint son consell, vaig eixir a despertar un parell de municipals que, més avall, badaven, com de costum, ensems que ell es dava manya a pescar algun cotxe buit al pas. En el mateix passeig teníem una casa de socors, i allà ens vam endur el malalt, fent córrer l'escamot de salvatges, que enrondà el cotxe xiulant, rient, tirant-nos alguna pela de taronja, no sabent renunciar encara a sa presa.
Bé el vam mirar, en això, al boig, pel camí! bé el cridàvem per son nom, i el contemplàvem amb somrís manyagós i li tocàvem la mà amb dolçor, i sol·licitàvem sa atenció per tots els mitjans suaus que se'ns ocorrien!... Tot inútil: com si fos sord, com si fos cec. Aquella mirada esbarriada, divagadora, es tra-
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/112
Aquesta pàgina ha estat validada.
