Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/105

 — No diries mai contra qui! Contra en Giberga. —
 En efecte: era tan desballestada, tan fenomenalment absurda, la sospita, per als que coneixíem els gustos i els fums d'en Giberga, que n'hi havia per a riure de debò! ¿Ell, darrera una pagesa disfressada de senyora, magra i descolorida com una figura de retaule? ¿Ell, l'enamorat de la matèria robusta i ufanosa, del luxe de la carn i de les sedes, darrera una estranyesa sense altre atractiu que el ben espiritual de la desgràcia? Jo mateix hi vaig riure de gust.
 — Oh! és horrorós! és horrorós!... ¡El que no s'ocorre a en Bandereta no es pot acudir a ningú! — va exclamar el meu amic acabant de riure. — I bé — prosseguí, ja altra volta en to dolorós: — des d'aquell moment terrible, ¿en vols, d'injúries i espants per a aquella dona, i fins per al menut, que abans era l'ídol d'en Daniel? Sota una quietud de sepulcre, fermenten en aquella casa tots els turments d'un infern. La pobra Salomè no és duenya de treure un peu al carrer, de rebre una amiga a soles, d'aixecar una cortineta de balcó. Aquell Otello de la barba roja i d'ulls grisencs ronda tot el dia per la casa, ofegant els passos i amb les ungles esmolades per escanyar algú. Si algun cop surt, és per fer una sortida falsa i veure, a l'entrar de repent, la sombra de l'amant que se li escorre per les parets, per sota els llits, que ho travessa tot com la del Comendador. I obre i regira i crida, i acaba ataconant la innocent perjura que té la traça d'enganyar-lo amb un escamoteig que ni el dels germans Dawenport. Ah! la vista de l'armari Dawenport...