—Pobra xicota! Vet aquí el seu apocament! Però i després?
—Davant d'aquella humilitat d'anyell, o potser perquè el núvol va passar com tants d'altres, sembla que l'home no sols va penedir-se, sinó que va arribar a tractar la pobra dona amb desusat amor fins ara fa uns quants mesos. Jo crec que devien ésser com a derivatius, per a ell, les batalles que tenia amb ses germanes i a la Bolsa; perquè, un cop acabat això i posant-se-li la mar plana com un estany, ja em tens l'home altra vegada ensopit, allargassat a la poltrona, tot concentrat i de mal humor durant setmanes. Al cap i a la fi, la dona logra treure'l a passeig; procura esbargir-li la tristesa dant-li conversa. Un dia, a l'arribar a casa, mentre ella es treu la mantellina, ell que dóna tomb a la dau, i, «amb aquells ulls, amb aquells ulls!», que diu ella (fins esporuguint-se a l'anomenar-los), se li posa davant, l'agafa amb urpes d'àguila pels braços, i, tot trasmudat de cara, li pregunta per què l'ha fet sortir. «Ai ai! —respon ella, dolorosament sorpresa, tomant-se a trobar amb el dèspota de la primera nit, que, gràcies a Déu, havia perdut; —¿que no ho has vist? no hem anat junts?... Per anar a passeig.» Llavors ell estreny les urpes fins a fer-la gemegar i xisclar... i crida: «Mentida, embustera! mentida! ¡Hem sortit perquè a tu et convenia... per a veure el teu galant!»
— Ara, gelós? Ai, pobra dona!... I ¿contra qui les ha enfilades? —
Aquí ja l'Armengol va esclafir a riure. No hi podia fer més: ja ho deia, ell.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/104
Aquesta pàgina ha estat validada.