—Ja té rahó!—esclama un vell que s'hi vol fer ben veure per que coneix qu'es home que té males espurnes.
—¿Què diu que tinch?—contesta l'altre baxant la vista per mirarlo ab cert despreci.—Que aviat ho tindría compost. ¿Ahont es l'amo d'aqueix tinglado? ¿D'ahont ets tu? Ah; ets de fòra nació! Corrent. Pxit, mossos, civils, etzcètra. Sumaria al canto, y si respiras, a Montjuich.
—Axís, axís s'hauría d'arreglar;—mormola'l vell, tan enterat com los demés qu'escoltan, qu'encara estan dejuns de sapiguer lo que vol dir.
—Alto, qu'encara no he acabat. Vínga la lley marcial; aplíquese el artículo, y entrada de balde al grupo, y un dinar de duro per barba a ca'l Estevet, per restituhir a les persones que'ns encontrem aquí, les angunies y l'aflaquiment de que's quexa'l jove qu'ara parlava. ¿Què mana?... ja veuría vostè l'endemà aqueix carrer de Sant Pau: més nèt que'l doble blanch.—
Y al dir axò's fa fer lloch ab los colzes, treu un puro de la butxaca, l'esmotxa ab les dents y, d'una bu-
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/88
Aquesta pàgina ha estat revisada.
