vist sens novetat, qu'eram una pila, tots junts, al mitx del carrer, fent lo
que veig fer: repassar la gramàtica. Jo estampexo, tu estampexes... prural: nosaltres nos trepitgem, que't dich, querido, que dech tenir uns peus com dos vanos oberts. ¿Una entrada dius que't compri? Ne pendré una y mitja per tots dos; que jo he mimvat de carns, que m'hauré de donar dos vols a la trinxa dels pantalons per que no se m'arronsin cap avall com unes columnes salomòniques. Noy, no puch treure'ls quartos; los tinch clavats a la pell com en un monetari; m'hauràn de fer l'operació, si vull fer gastos.
—Vatúa'l món dolent!—esclama un que's dona ayres de maton ò d'arriero, y que pel seu posat indica no estar per bromes;—y quins despotismes se veuen a la nació espanyola! Un Carlos d'Espanya'ns fa falta... Company, no apretèu, per que si axamplo'ls rems, us envío de rellogat al entressuelo d'aquest argenter. Un Naron nos fa falta als espanyols: ¿en quína part del globo s'ha vist, apretar la gent d'un punt semblant com si fossen manats de lluquets?
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/87
Aquesta pàgina ha estat revisada.
