—Nimfa, abans no't comprometis, ¿vols ballar ab mi tota la primera part?—li vaig dir. Jo anava al grà desseguida, de frente.
—Ahont va aquest pacatilla!—'m va respondre baxant lo cap;—¿que vols uns quants anissos?—
¡Dígali pacatilla! Lo cas es que tot lo vespre va ballar ab mi; y tres mesos després era la meva senyora; ¿eh? que vagi motejant!... Hi havía homes com tambors majors que prou la voltavan ¡y'n feyan de paperots!... ¡Qu'es cas! jo vaig ser lo preferit. ¡Y'm volía donar anissos!!!
Lo sopar aquell vespre va valguer quaranta set duros; ella, la senyora que l'acompanyava y jo; tots tres. Lo Champagne lo feyam anar com aygua: jo'l volía fer encarir aquell vespre. Agafava les ampolles; ¡pem! y, gloch gloch gloch, per derrera l'espatlla'l vessava a terra; vaja, en una paraula: tenía un perdigonet a l'ala, y en ma vida he fet més boyra.
Y ara, encara no parlo d'acompanyarla al ball, s'enfurisma y ja tenim discordia. Crida, s'alborota, m'amenassa, y al cap d'avall se n'hi va sola.
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/79
Aquesta pàgina ha estat revisada.
