deya jo. «Ho veurèm,» me contesta. «Que sí.» «Que nó. Tancaré la porta.» «¡Pròbaho!» «¡Míra que m'also!» «Apa, maco!...» Me'n hi vaig!... y al acte de tombar la clau, ¡pluf!! per derrera,'m va endressar tal cop de puny que, senyors, allò se sent y no s'esplica. Me pensava que m'havía desparionat un bras.
Ara, quan tenim diferencies, ja'm poso a cobro desseguida;'m coloco fòra de tret. Nó,... per que si ella s'atrevís... fora sensible havermhi de tornar, y no està be qu'un marit pegui a la senyora: fa ordinari, y's rebaxa un hom.
Si la vegessin, es una bona mossa. Ab lo barret de copa posat, es tot axò més alta qu'un servidor: quatre travessos de dit. Y cóntin que calso ab talons molt alts. Per aqueix motiu no vol sortir a passeig ab mi. «¿No veus que semblaría que't porto a fer salta miralta?...»'m diu. Y ballar? menos: té por de fer riure, y que la gent no digués qu'ella balla desde l'entresuelo y jo del carrer estant.
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/75
Aquesta pàgina ha estat validada.
