ètica.—Y tot lo día, a totes hores, me retreya al seu difunt, a n'en Roure, aquexa exquisitat de marit tan alabada, que, al últim, era un enze que a copia de mals tractes se va tornar com un benigne. Y aquexa pobra víctima tenía totes les aventatges quan m'hi comparava. ¡Infelís, fins que va ser mort no li va descobrir tantes perfeccions! Als dos anys de matrimoni, Deu lo va cridar al cel, per que la seva ànima no's perdés en la companyía d'aquella esperitada.
Com lo meu desafecte era prou manifest, totes les crueses de que es capassa una dòna lletja y gelosa, les va imaginar per mortificarme. Però, lo que no podía resistir per insufrible y excessiva, va ser la privació de fumar. Altres ne vingueren després prou afrentoses, mes aquexa pena no la podía soportar ni combatre ab reflexions, ni conformitat, ni paciencia.
¡Llevarme'l fumar! si era la única pau que lograva en mitx de ma miseria!
