pondre. Lo pare y la meva mare varen quedar frets mirantse de fit a fit, com si hagués dit una gran blasfemia. Jo, parat, la vista a terra, ab lo bastó m'entretenía a foradar una pell de taronja.
—¡Què diu ara aqueix tabalot!—va exclamar lo pare obrint los ulls tot esverat.
—No rès,—va respondre la mare sofocada d'indignació, ventantse ab desfici, y posantse a caminar apressurada.—Ja'n parlarèm en arribant a casa.—
Y en tot lo Passeig de Gracia ningú va dir paraula. La mare, ab aquell pas seguit, despacientat, anava endavant acomodantse'l mocador que li queya a cada punt de l'espatlla ab l'afany de ventarse. Lo pare la seguía ab prou feynes, y jo, més enderrera, tot motxo, ab lo punyo del bastó a la boca com un bergancí, pensant ab la Mariona sense volguerhi pensar, per que'm donava enuig l'idea de que aquella dòna hagués de ser la meva muller.
