—Dèu retirarse a la meva banda, ò a mi, si conexes: potser sí qu'he sigut ase tota la vida y no me n'he adonat fins avuy que'l fill m'ho treu a la cara!...
—Jo no dich tant. Però, a cap dels de casa, ja t'ho asseguro: per que no n'hi ha hagut de tontos.
—¡Ay, vatúa'l món dolent! ¡Encara'm faràs despacientar! Donchs, pel teu compte, en lo meu llinatge s'hi crían ases!...—
No's varen poguer avenir. La mare retreya les prendes del seu parentiu, del quin n'havía exit un intèrprete de llengues vives. Lo pare, posat en l'empenyo y per no resultar de sanch més baxa, feu una relació molt lluhida de la seva rassa, y, exaltantse a mesura que ponderava'ls seus mèrits, acabava per treures la gorra rebatentla per terra, y acotant lo cap, llis com un ou, l'ensenyà, exclamant ab ira:
—¿Be, y axò què vol dir? L'avi, 'l pare y jo, tots l'havem tingut idèntich. ¿Quants n'hi hà de calvos a casa teva?... ¡Encara vindrà a contrapuntàrsem aquesta dòna! Axò son caps de doctor;—afegí donantshi
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/36
Aquesta pàgina ha estat validada.
