Mentres estava ocupada en aqueix soliloqui, s'obre la mampara y apareix la senyoreta, que la saluda allargantli dos dits, y ella, sens dexarli dir rès, exclama:
—¡Ay! Deu me la guart, senyora, ¿còm ho passa?
—Molt be, gracies,—li respon la senyora, un poch confosa al vèurela tant despatxada.
—Vostè'm perdonarà,—segueix dient l'altra girantse d'esquena per acostar la cadira y sentarshi;—no sabía que dinessin a n'aquestes hores; ja li deu haver dit la minyona que no s'incomodés; una servidora no té cap pressa. Míri, aquí m'estava contemplant los bonichs que té a la sala, y li dich la reyal veritat, que jo pensava: té de ser una persona de gust la duenya de la casa. ¡Tira pexet! si aquí terra hi hà un coxí, que jo'l tindría penjat al sostre per que ni ab l'alè me'l matxuquessin: poch serviría pels peus a casa meva; jo hi tinch una catifa ab un lleó, y ni una
