sens gosar abandonarhi la mirada, esporuguit de la seva immensitat! ¡aquella estesa d'aygua, que'ls ulls no podían aconseguir lo seu acabament, que la veya nàxer a mos peus, en lo rodolar de les onades de la platja, y perdres fins a juntarse ab los núvols! que jo, acostumat no més a veure'l cel sens donarme rahó d'hont comensava y ahont finía la seva grandesa, comparava les amplaries del mar a un altre cel cobert d'aygua salada.
Per elles, per les fadrines del barri vaig oblidar sens sentir recansa, aquell encís, delicia y recreo dels meus ulls y encara'm semblava sentirme guanyador.
També'm despedí, per culpa de les fadrines, dels pescadors solitaris y pacients qu'en les roques del cap del moll, ab la canya estesa, l'am penjat al cap d'avall, com forca traydora, escometían als burrets sense esperiencia y a les llíssares roqueres, per demanàrleshi diners ò la vida, valentse de la soletat del mar, enllepolintles ab confitures salades per tentàrleshi la golosía, lograntne l'entrega, trayentles de l'aygua ab la sageta a la boca y la cua batent...
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/226
Aquesta pàgina ha estat revisada.
