tes filles meves! Aquesta sembla que'm miri enternida, que'm diga «no'm dexis». (Dexantla.) Ni goso tornaries a la capsa; m'afiguro que les fico a la caxa com perenterrarles!... y'm miran afligides, los meus tresors!...
¡Còm se'n riurían de mi si'm vegessin commoure devant d'una nina! Tot me dona tristesa y a tot tinch de donar l'adeussiau.(Per les nines.) ¿Y a vosaltres, filletes meves, mos amors, mes alegríes?... ¡que mones sou! (Mirantles com cautivada.)
Jo tornaré y jugarèm encara. Sí, vos ho prometo.
(Cavilosa.) No'm puch treure del pensament lo qu'ha dit la Dolors:
«jY si allí troba cares ferrenyes!...» (Ab ingenuitat.) Però, a mi ¿quí'm podrà fer mal posat, si sempre he vist vora meu semblants alegres, boques rialleres, y l'Enrich m'estima, m'estima tant com jo a n'ell...? {Ab passió) y ja no sé estimar més!
Sento les amigues qu'arriban.(Dirigintse al foro, repara en les flors que hi hà en una jardinera.) ¡Aquexes flors se mustigaràn soletes!... Una al menos (Arrencantla) vindrà ab mi; la guardaré en lo meu devocionari.
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/199
Aquesta pàgina ha estat revisada.
