Lo vestit es de domàs negre ab un dibuix de pàmpols y cascalls que rebrota mitx través de dit.
Lo manton de blonda... si's tira'l vel als ulls, bona nit y bonhora, té d'anar a les palpentes: allò es trenyina de luxo y de seda de boxets que no hi travessa l'aygua ni la
claror, ni'l vent. ¡Quan lo treu del calaix, fa una olor!... Nó d'aquestes de perruquer... una olor qu'encisa, com de casa. L'he sentida poques vegades, y'm dona una alegría!... Ja a saber! com qu'abans hi eram tots quan se'l posava:'l pare y mon germà!... ¡y ara som solets!... (Se sent un xiulet.)
Ja xiula: es lo Bolero que'm ve a buscar ab la carretel-la. Mare, anèm.
(Pensatiu.) Ja es un càrrech dificultós lo que'm poso a sobre. Son dues persones les que tinch de fer felisses!... y tant que costa serne un tot sol! Però, me n'exiré: la mare ho ha sigut fins ara: donchs, d'aquí endevant, la mare y la dòna.
Alto; ¿y'ls que vinguin?... Tots serèm felissos. ¡Al cotxe, senyors!
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/19
Aquesta pàgina ha estat revisada.
